Inicio

PER QUÈ CAL PARTICIPAR EN LA MISSA

I DESCANSAR EL DIUMENGE I FESTES DE PRECEPTE?


El Concili Vaticà II assenyala: «L'Església per una tradició apostòlica que té el seu origen en el mateix dia de la Resurrecció de Crist, celebra el misteri pasqual cada vuit dies, el dia anomenat amb raó dia del Senyor o diumenge. En aquest dia, els fidels s'han de reunir per tal que escoltant la Paraula de Déu i participant en l'Eucaristia, recordin la Passió, la Resurrecció i la Glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu, que els va fer renéixer a la viva esperança per la Resurrecció de Jesucrist d'entre els morts (1 P 1, 3). Per això, el diumenge és la festa primordial, que s'ha de presentar i inculcar a la pietat dels fidels, de manera que sigui també dia d'alegria i d'alliberament del treball».


El Codi de Dret Canònic recull en diversos cànons aquesta obligació de participar en la Missa els diumenges i les solemnitats del Senyor, de la Mare de Déu i de Tots els Sants inscrites en el calendari general:

  


El Bisbe, per motius pastorals, pot afegir a la seva diòcesi alguna solemnitat inscrita en el calendari diocesà.


Per tant, els fidels, el diumenge i les altres festes tenen l'obligació de «participar en la Santa Missa» i de «abstenir-se, d'aquells treballs i activitats que impedeixin donar culte a Déu, i gaudir de l'alegria pròpia del dia del Senyor o gaudir del degut descans de la ment i del cos». A poc a poc s'ha anat posant de manifest l'essència del precepte en el seu doble aspecte: assistir a la Missa i abstenir-se de treballs.


I. PER QUÈ PER DONAR CULTE A DÉU CAL PARTICIPAR EN LA MISSA?


El Catecisme de l'Església Catòlica subratlla la dimensió eclesial de l'Eucaristia, i assenyala que aquesta dimensió «s'expressa de manera particular el dia en el qual tota la comunitat és convocada per commemorar la resurrecció del Senyor». Sant Joan Pau II, en la Carta Apostòlica Dies Domini, afirma que «l'Eucaristia nodreix i modela l'Església (...); per aquesta relació vital amb el Sagrament del Cos i Sang del Senyor, el misteri de l'Església és anunciat, assaborit i viscut de manera inseparable en l'Eucaristia».


Així doncs, en ser l'Eucaristia el veritable centre del diumenge, es comprèn per què, des dels primers segles, els pastors no han deixat de recordar als seus fidels la necessitat de participar en l'assemblea litúrgica. I aquesta «crida dels Pastors ha trobat generalment una adhesió ferma en l'ànim dels fidels i, encara que no hagin faltat èpoques i situacions en les quals ha disminuït el compliment d'aquest deure, s'ha de recordar l'autèntic heroisme amb que sacerdots i fidels han observat aquesta obligació en tantes situacions de perill i de restricció de la llibertat religiosa, com es pot constatar des dels primers segles de l'Església fins als nostres dies».


II. PER QUÈ PER DONAR CULTE A DÉU CAL DESCANSAR DEL TREBALL?


La celebració primitiva del Dia del Senyor no exigia el descans dominical. Va ser al segle IV, quan la llei civil de l'Imperi Romà va reconèixer el ritme setmanal, disposant que en el "dia del sol", els jutges, les poblacions de les ciutats i les corporaciones dels diferents oficis deixessin de treballar. Quan la legislació ho va introduir en el seu ordenament, va trobar en l'Església un acolliment favorable i els cristians es van alegrar de veure superat així l'obstacle que fins aleshores havia fet heroica, de vegades, l'observança del dia del Senyor.


Convé recordar que la relació entre el dia del Senyor i el dia de descans en la societat civil té una importància i un significat que va més enllà de la perspectiva pròpiament cristiana. En efecte, l'alternança entre treball i descans, pròpia de la naturalesa humana, és volguda per Déu mateix, com es dedueix del passatge de la creació en el Llibre del Gènesi: el descans és una cosa «sagrada», sent per a l'home la condició per alliberar-se de la sèrie dels compromisos terrenals i prendre consciència que tot és obra de Déu.


El descans ofereix, a més, als cristians una possibilitat real de dedicar-se a la meditació dels misteris de la seva fe cristiana, a la lectura de la Sagrada Escriptura, a les obres de caritat i a l'apostolat. El descans dominical, per tant, no equival a mera ociositat, a dedicació a diversions o a activitats  que no s'adiuen amb la naturalesa del diumenge, sinó, més aviat, és sinònim d'alliberament de qualsevol lligam o esclavatge.


El creient està, doncs, cridat a viure aquesta dimensió del descans, conjugant-la amb les expressions de la seva fe personal i comunitària, manifestada en la celebració i santificació del dia del Senyor. Per això, és natural que els cristians procurin que, fins i tot en les circumstàncies especials del nostre temps, la legislació civil tingui en compte la seva deure santificar el diumenge. És un deure consciencia dels polítics l'organització del descans dominical de manera que sigui possible participar en l'Eucaristia i abstenir-se de treballs incompatibles amb la santificació del dia del Senyor.


III. ¿POR QUÈ LA PARTICIPACIÓ EN L'EUCARISTIA I EL DESCANS FORMEN PART DEL DIUMENGE CRISTIÀ?


El diumenge prefigura i anticipa d'alguna manera la Resurrecció. Per això els cristians varen començar a celebrar el diumenge per donar culte a Déu i procurant establir el descans dominical.


Els primers deixebles del Senyor aviat van deixar d'acudir a la Sinagoga, per participar en la Fracció del Pa, nom amb què entre ells s'anomenava l'Eucaristia. L'origen del diumenge cristià està en la Resurrecció del Senyor de la qual donen testimoni les “primeres dones” i els apòstols, del qual es parteix i al voltant del qual gira tota la vida cristiana des dels primers moments de l'Església. Que la Resurrecció va tenir lloc el primer dia de la setmana és una dada que aporten els quatre evangelistes; per això aquest dia es va considerar apropiat per a commemorar i celebrar aquest esdeveniment culminant de la nostra Redempció. Tant els Fets dels Apòstols, com les cartes de Sant Pau i l'Apocalipsi de Sant Joan, mostren com els primers deixebles es reunien per a la fracció del pa i l'oració en un dia assenyalat: el diumenge.


L'observança del diumenge és destacada també en la vida de les primeres comunitats cristianes. Després d'un llarg període de temps, en el qual l'ensenyament i els motius que es donaven al poble per celebrar el dia del Senyor van quedar reduïts a un conjunt d'elements morals i jurídics molt lluny del que havia constituït l'ensenyament patrístic, va sorgir un nou moviment litúrgic que «es va proposar superar aquesta situació recuperant els valors del diumenge, perquè fos de debò la celebració del misteri de Crist». Aquest moviment ve fonamentat per l'ús constant i universal en la Tradició de l'Església i reconegut pel seu Magisteri. El Concili Vaticà II va afermar aquest impuls de reforma en la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia. Al diumenge, dia del Senyor, «no se li anteposin altres solemnitats, tret que siguin, veritablement de summa importància, ja que el diumenge és el fonament i el nucli de tot l'any litúrgic». Pau VI, referint-se al diumenge, deia: «Més que mai conserva la seva gravetat i la seva importància fonamental l'observança del precepte positiu. L'Església ha concedit facilitats per fer possible aquesta observança. Qui té consciència del contingut i de la funcionalitat d'aquest precepte hauria de considerar-ho no solament un deure primari, sinó també un dret, una necessitat, un honor, una sort a la qual un creient viu i intel·ligent no pot renunciar sense motius greus». Sant Joan Pau II va insistir sobre el tema en múltiples ocasions: «Desitjo recomanar-vos la participació en la Santa Missa, dels dies festius. Comprometeu-vos a no faltar mai. El cristià és l'home de la Santa Missa, perquè ha comprès que Crist renova per a ell el seu sacrifici redemptor», etc.


IV. QUINES HAN ESTAT LES FORMULACIONS JURÍDIQUES?


Màxim de Torí (a. 408-423) és el primer que va parlar de pecat greu davant Déu per faltar a la Missa dominical. Encara que serà el Concili d'Agda (a. 506) el que sancioni explícitament l'obligació greu de participar en la Missa del diumenge. El diumenge, doncs, assumeix una obligatorietat moral que cristal·litza en disposicions legals de tot tipus, fins a arribar, finalment, a la formulació de l'actual Codi de Dret Canònic: «El diumenge i les altres festes de precepte, els fidels tenen l'obligació de participar en la Missa». «Compleix el precepte qui participa en qualsevol Missa de ritu catòlic a partir de la vigília d'aquesta festa, dia anterior a la tarda, en què segons la tradició jueva, comença el nou dia».


Quant al descans dominical, en els tres primers segles de l'Església, no existeix cap referència a la seva obligatorietat. No va ser l'Església, sinó l'emperador Constantí (a. 321) qui ho va implantar. La concepció de la naturalesa del treball i de la dignitat de la persona, sobre la qual descansen els conceptes de treballs servils i liberals, així com el permís o la prohibició i el consegüent concepte de descans, han sofert una profunda revisió en aquests últims temps. En concret, el nou Codi de Dret Canònic no parla de treballs servils i liberals, ni tampoc de prohibició o permís d'ells. Tant el treball com el descans reben una nova significació: es prohibeixen els treballs i activitats que impedeixen qualsevol d'aquests tres aspectes: «donar culte a Déu, gaudir de l'alegria pròpia del Dia del Senyor i gaudir del degut descans de la ment i del cos».


V. COM CAL CONSIDERAR AQUESTS PRECEPTES?


Davant l'obligatorietat dels preceptes de l'Església, el mateix que davant els altres preceptes, poden donar-se, en general, dues actituds: acceptar-los amb gratitud o considerar-los com a obstacles a la llibertat i rebutjar-los.


De la consideració del contingut del precepte, de la seva matèria i de la seva fi, així com de la connexió que la determinació eclesiàstica té amb el dret natural i diví-positiu, es dedueix indubtablement que el precepte de santificar les festes obliga greument, doncs regula un deure fonamental de l'home amb el seu Creador i Redemptor. Les paraules de l'Escriptura, tota la Tradició, el Magisteri i les Lleis de l'Església expressen clarament que es tracta d'un greu deure consciencia. En les paraules amb les quals l'Església ordena la seva observança: «els fidels estan obligats a participar en l'Eucaristia els dies de precepte (...); els que deliberadament no compleixen aquesta obligació cometen un pecat greu», encara que n'estan excusats els qui, per una raó greu (cura de malalts o de nadons, per exemple) o per dispensa del pastor propi no hi participen (Cf. Catecisme de l'Església Catòlica, n. 2181).


El descans dominical, per als cristians, deriva d'una motivació teològica específica: és un descans, precisament en el dia que és considerat com el Dia del Senyor. Des d'aquesta perspectiva, el treball es prohibeix als cristians en la mesura que impedeix la participació en el culte, especialment en el culte eucarístic.


Josep Gay i Bochaca


  

HORARI DE MISSES


De dilluns a dissabte


9.00 h bilingüe


Vigílies


20.00 h català


Diumenges i Festes


9.00 h català

11.00 h castellà


A més el dijous


Missa en català a les 20 h seguida d'Exposició del Santíssim

de 20.30 a les 21.30 h

  

EL SAGRAMENT DE LA PENITÈNCIA


(Resum del que estableix el CATECISME DE L'ESGLÉSIA CATÒLICA
sobre la Confessió)



Crist va instituir el sagrament de la Penitència per concedir el perdó dels pecats a aquells fidels que, després del Baptisme, hagin comés un pecat greu que comporti la pèrdua de la gràcia baptismal.

Al llarg dels segles la forma concreta, segons la qual l'Església ha exercit aquest poder rebut del Senyor ha variat molt. Actualment la manera més habitual és la de la reconciliació individual, celebrada de manera privada entre penitent i  sacerdot. Aquesta pràctica preveu la possibilitat de la reiteració del sagrament i obre així el camí a una recepció regular del mateix.


L'estructura fonamental del sagrament de la Reconciliació comprèn dos elements essencials: els primers es refereixen al penitent i, els segons al ministre de l'Església que administra el sagrament.


Pel que fa al penitent és necessària

• la contrició,
• la confessió dels pecats
• i la satisfacció;

Pel que fa al ministre de l'Església a través del qual Déu concedeix el seu perdó, aquest determina


• la satisfacció,
• prega amb el penitent
• i confereix l'absolució imposant les mans sobre el cap del penitent.


Així el pecador queda perdonat dels seus pecats i restablert a la comunió eclesial.


La fórmula d'absolució en ús a l'Església llatina expressa l'element essencial d'aquest sagrament: el Pare de la misericòrdia és la font de tot perdó.

Que Déu, Pare misericordiós, que per la mort i la resurrecció del seu Fill ha reconciliat el món amb ell mateix i ha comunicat l'Esperit Sant per perdonar el pecat, et concedeixi el perdó i la pau pel ministeri de l'Església. I jo t'absolc dels teus pecats en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

Els actes del penitent

La penitència mou el pecador pecador a sofrir tot voluntàriament; al cor la contrició, a la boca la boca, la confessió i en les obres la humilitat i una fructífera satisfacció.


• La contrició


Entre els actes del penitent, la contrició apareix en primer lloc. És un dolor i rebuig personal del pecat comès, amb el ferm propòsit de no tornar a pecar.


Quan brolla de l'amor de Déu, estimat per sobre de totes les coses, s'anomena contrició perfecta que perdona els pecats coneguts com a venials i, també, els mortals si hi ha el ferm propòsit de acudir a la recepció del sagrament.


La contrición imperfecta que neix de la no acceptació del pecat en un mateix i de la por al càstig, és també do de Déu, atès que pot ser el començament d'un camí d'evolució interior que porta a rebre el perdó sagramental.


Convé preparar la recepció del sagrament mitjançant un examen de consciència fet a la llum de la Paraula de Déu. Per a això, els textos més aptes referent a això es troben en el Decàleg i en la catequesi moral dels evangelis i de les cartes dels apòstols: Sermó de la muntanya i ensenyaments apostòlics.


• La confessió dels pecats

                                             
La confessió dels pecats ens facilita la nostra reconciliació amb Déu i amb els altres. Per la confessió, l'home presenta els pecats dels quals se sent culpable, n'assumeix la seva responsabilitat i s'obre de nou al perdó de Déu i a la comunió de l'Església.


La confessió dels pecats feta al sacerdot, constitueix una part essencial del sagrament de la penitència. En la confessió, els penitents exposen amb senzillesa els pecats mortals que tenen consciència després d'haver-los examinat davant de Déu, fins i tot aquells que queden amagats en el propi cor i, també els pecats venials que dificulten el progrés en la vida cristiana.


Per tal de garantir als fidels el mínim indispensable de l'esperit de pregària, de la vida sagramental, del compromís moral i del creixement en l'amor de Déu i dels altres, l'Església ha establert el precepte de  confessar els propis pecats, rebent el Sagrament de la Reconciliació almenys un cop l'any. Els fidels que, per la seva conducta, pel propi pecat s'han situat fóra de la comunió eclesial no poden participar de la comunió Eucarística, seria un contrasentit, si abans no s'han incorporat de nou a la comunió eclesial pel sagrament de la Reconciliació, llevat que hi concorri un motiu greu i no tinguin la possibilitat de rebre el sagrament. Després d'un acte de contrició perfecta i de prendre el ferm propòsit d'acudir a la recepció del sagrament tan aviat com sigui possible poden particiar de la couminió eucarística. Els infants també l'han de rebre abans de la seva Primera Comunió.


• La satisfacció


Com el pecat sempre malmet la salut espiritual d'un mateix i afecta al proïsme, la satisfacció és la reparació d'aquest dany (per exemple, restituir les coses robades, restablir la reputació del que ha estat calumniat, etc.), ja que és un deure de justícia la reparació del dany causat.


Encara que amb l'absolució es perdona el pecat, el desordre provocat per aquest roman en el pecador afeblint la seva salut espiritual. Per a enfortir-la i portar-lo a la recuperació de la plena salut espiritual, el ministre del sagrament li imposa una satisfacció adient com a satisfacció o reparació del pecat que s'anomena també penitència.


La penitència que el confessor imposa pot consistir en l'oració, ofrenes, obres de misericòrdia, serveis al proïsme, privacions voluntàries, sacrificis, i sobretot, l'acceptació pacient de la creu que hem de portar. Tals penitències ajuden a configurar-nos amb Crist i ens permeten arribar a ser cohereus amb Crist, ja que hem acceptat de sofrir amb ell.

  

Confessions

20 minuts abans de cada

Santa Missa

  

Tornar

Vídeo de la Confessió explicada pel Pare Loring, S. I., mort recentment

Ver