Inicio

Trets biogràfics de Mn. Lluís Alonso i Càmara


Nascut per St. Llorenç, el 10 d’agost de 1934 a Quintanarraya, al sud de la província de Burgos llindant a la de Sòria, en plena Meseta, era el setè fill del matrimoni de Segundo Alonso Aguilera (n. 1/7/1885) i de Florencia Cámara Peñalba (n. 11/5/1896). S’havien casat a Quintanarraya el 16 de gener de 1919, poble d’uns 500 habitants on hi vivien un centenar de famílies.

El primer dels fills del matrimon fou l’Alejandro (n. 25/11/1919) que va morir durant la Guerra Civil, a Palència, el 27 de juny del 38 quan tenia 19 anys per causa d’una afecció gastrointestinal que, per falta de mitjans li causà la mort. Tot i haver anat al front, mai havia pres un arma. Mn. Lluís recorda les dos vegades que tornà a casa des del front i com quedava bocabadat en escoltar les aventures que explicava.

El seguiren en Gervasio (n. 13/5/1921) i tres noies, la Marcelina (n. 14/7/1923), per nosaltres la Lina, “la germana del mossèn”, la Rosa (6/1/1926) i la Carmen (12/4/1928) que no arribà als quatre mesos de vida (+9/8/1928).

Per acabar, vingués el grup dels tres petits entre els que hi ha el mossèn: en Segundo (n. 9/3/1932), el mossèn (10/8/1934) i en Valentí (31/10/1937).

D’en Segundo recorda la seva pietat i que era molt treballador. Passava moltes hors al camp i, per poder anar a missa, deixava la feina per a reprende-la a continuació. Amb 15 anys va fer el Camí de Santiago.

A Quintanarraya el paissatge és muntanyós:  la serra de Costalago, el picón de Navas i cap el nordest els picos de Urbión. Entre els records d’infantesa hi ha la romeria a l’ermita de la Verge de Castro, la patrona del poble de la mare, Peñalba de Castro, que el portava fins a les ruines de Clunia, ciutat romana, cada primer diumenge d’abril. Les sortides fins a Careluega, bressol de Sant Domènec de Guzman. Les llargues caminades fins a Santo Domingo de Silos, passant per la Yecla, un meravellós congost natural de vàries desenes de metres de fondària i ben pocs d’amplària. Al monestir li agradava visitar el petit museu d’història natural que, amb paciència benedictina, el P. Saturio havia anat formant, recollint exemplars únics dels animals i bestioles del lloc. Recorda la “cigonya negra” com a exemplar ben original.

De Huerta del Rey fins a Quintanar de la Sierra s’esplaiava contemplant boscos de pins ben frondosos, i recorda la presència de llops, la ubicació de les fonts, l’aprenentatge de les feines del camp ajudant el seu pare en la collita del blat i de l’ordi i, també, l’ensinistrament en la pesca de crancs i peixos.

El curs 47-48 ingressa al Seminari de Burgo de Osma. Les temporades de Nadal i estiu les passa amb la família. Pel gener del 51, el pare no es troba massa bé, el porten a Madrid a diferents hospitals i, quan en Lluís ha tornat al seminari, s’assabenta de la seva mort. L’any 52, sense el pare, la família decideix obrir-se camí i les noies prenen la iniciativa. La Rosa marxa a Madrid i, la Lina, a Barcelona, on comencen treballant en el sevei domèstic. La Lina a Barcelona treballa amb una família que tenen una Tintoreria i ella acaba posant-ne una pel seu compte a l’esquerra de l’eixample. A la Lina el segueix en Gervasio que s’instal·la a Castellfollit del Boix per treballar al camp, mentre a Quintanarraya queden la mare amb en Segundo, en Valentí i en Lluís al Seminari de Burgo de Osma

Aprofitant el Congrès Eucarístic del 52, en Lluís visita Barcelona, veu l’ambient que s’hi respira, no li desagrada i, quan la mare amb els tres més joves decideixen marxar a Castellfollit del Boix, en Lluís els segueix amb el desig de continuar els estudis al Seminari de Barcelona. Els germans troben feina a Castellfollit del Boix primer treballant al camp i, després, a la indústria a la zona d’Igualada de manera que, per escurçar distàncies es traslladen a Vilanova del Camí.

L’estiu del 53 en arribar en Lluís a Castellfollit del Boix, amb 19 anys, li demanen que faci de mestre als nanos del poble, doncs fa uns mesos que s’han quedat sense mestre. Un menut de 6 anys li fa de traductor, i gràcies a la lectura d’una col·lecció de Patufets trobats a les golfes d’alguna masia, acaba dominant el català sense cap dificultat. La seva germana Lina el presenta al Rector de la Parròquia del Pilar i, a través d’ell entra en contacte amb el Seminari de Barcelona on ingressa el curs 53-54.

De les primeres impressions recorda que hi havia moltes “vocacions tardanes”: gairebé la meitat no provenien del Seminari Menor; alguns ingressaven. No eren excepció els qui després d’acabada una carrera decidien entrar al Seminari. S’hi respirava una gran llibertat; les sortides eren fàcils i no faltaven iniciatives culturals i esportives. Aconseguiren de l’Alcalde poder fer servir l’Estadi per a practicar l’esport. Mn. Lluís practicà frontó, futbol, llançament de pes. Recorda algun ensurt com en acabar l’entrenament es troben que la roba “s’ha esfumat”!

Un cop al mes, els mes excursionistes feien una llarga caminada i la primera, l’any 1953 el va portar fins a l’ermita de Bruguers i al Castell de l’Eramprunyà i la tornada per Sant Climent i el Bori va arribar fins a Sant Boi per agafar el Carrilet. Aquest fou el seu primer contacte amb Sant Boi.

Fou ordenat prevere amb 26 companys més, pel Dr. Modrego a la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià el dissabte 19 de setembre de 1959. El 14 de juliol de 1960 és nomenat vicari de la Sta Creu de Terrassa. Allà va viure ben de prop el desastre de les inundacions del 62. Del seu tracte planer amb tothom n’és una mostra la seva feina de mestre a l’escola unitària que havia posat en marxa pels petits de la Parròquia el Rector.

El 15 d’abril de 1965 és nomenat coadjutor de Sant Oleguer a Barcelona. Allà aprofità per acabar la Llicenciatura a la Facultat de Teologia, Secció Sant Pacià, de Barcelona. L’11 d’octubre de 1968 el Dr. Marcelo el nomena Rector de Sant Josep a Sant Vicenç dels Horts. No hi ha ni edicifi parroquial ni serveis bàsic per a la gent del barri. Quan, deu anys després és nomenat pel Dr. Jubany Rector de Sant Baldiri, deixa una comunitat parroquial consolidada, amb Església i locals parroquials propis a més de dues escoles bressol acabades de construir.

Després de l’entrada a la Parròquia el 29 de setembre de 1978 pensà que això de les obres s’havia acabat. Just arribar es troba amb la necessitat d’arreglar la Parròquia i el Casal parroquial. D’aquells moments recorda el recolzament incondicional dels germans de Sant forces Joan de Déu i de les germanes hospitalàries, de la gent de cursets, dels equips i d’alguns feligresos. Calien locals per a la catequesi i les portes de les cases es varen obrir: Cal Pujadas, cal Maseres i d’altres. Les obres del Casal van recuperar la sala del Teatre i durant forces anys s’hi han representat “Els Pastorets” i altres obres. Sense ajuts públics s’habilità espai pel MIM, l’esplai per nens i nenes, seguint en contacte amb el món de l’educació als col·legis Xaloc i Viaró. La seva sensibilitat pel quart món el porta a fer venir una assistent social de Càritas des de Sant Vicenç i engega la Delegació de Càritas a la Zona del Baix Llobregat i Càritas Interparroquial.

Enamorat de la Vall d’Ora, el primer any organitza un campament a Sant Pere de Graudescales. L’any següent a Casserres es posa en contacte amb el propietari de Can Canaleta i, el tercer va engegar dos camps de treball per a aturats, a través de Càritas, amb col·laboració de professors de l’Escola Salesiana ensenyant algun ofici, convivint, coneixent-se i obrint nous camins per a ells. Can Canaleta ha vist passar molts infants i joves de Sant Boi i moltes famílies han descobert l’encís d’aquella Vall.

Com a Rector de Sant Baldiri ha estat President del Patronat de la Llar Sant Josep. Es va implicar a fons per ampliar la Llar que comptava amb 21 residents fins arribar al nou edifici que s’inaugurà el 22 d’octubre de 1995. El 17 de març de 2001 quan es compleix el 70è aniversari de la inauguració de l’Asil s’inauguren les obres de rehabilitació de l’edifici antic i de la capella, deixant la Llar tal com ara la coneixem.

La seva dedicació a les persones i el seu interés per la història ha estat remarcable. Va recuperar la figura de Mn. Francesc Mateu i Smandia en la seva vessant de catequista i, a través de l’Oreig, va presentar dos treballs sobre el paper del Rector en la reducció dels delmes. També va contribuir a la publicació del llibre d’història de l’art de laParròquia. L’any 2003 l’Ajuntament de Sant Boi el nomenà Fill Predilecte de la Ciutat i, el 2014, abans de la seva jubilació canònica se li ha conferit la Carta de Germandat de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu. En deixar la Rectoria ha decidit quedar-se a Sant Boi, residint a la Llar Sant Josep de manera que el tindrem ben a prop i que sigui per molts anys!

Tornar